Un home savi deia que la història era una realitat de la que havíem d’aprendre; el present era efímer, circum stancial i canviant; i el futur és, o millor dit serà una incògnita volàtil que depèn de la voluntat de les persones.

Què hem après de la curta història democràtica del nostre País? Doncs que les majories absolutes que hem tingut en la Generalitat (tant del PP com del PSOE) ens porten a vertaderes dictadures democràtiques, on la participació i el pluralisme polític són relegats a la discriminació i l’ostracisme més absolut, amb una clara tendència bipartidista.

El devenir del temps ha fet que la classe política siga un engranatge més de la maquinaria institucional, i les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes, passen a ser entrebancs en les aspiracions personals i econòmiques de certs personatges públics.

L’urbanisme depredador, els megaprojectes faraònics que han deixat endeutada la hisenda pública, les fanfàrries propagandístiques, l’espe-culació fàcil, les corrupteles i l’abandonament dels sistema públic, han estat les eines que ha emprat el PP en els quasi dotze anys de Govern al front de la Generalitat Valenciana.

Creant un fals benestar mitjançant actuacions de política ficció. Mentrestant hem tingut un PSPV anestesiat, sense un referent polític, amb moltes contradiccions, amb una mirada perduda i sense horitzó, somiant que algun dia hi tocaria un canvi cíclic en les tasques de responsabilitat de la institució. Hem patit una història trista i de nou amarga, al tindre que veure com s’aprovava un nou Estatut (per PP-PSOE) dirigit i orquestrat des de Madrid, on la veu del poble valencià ha estat silenciada una vegada més per no voler convocar un referèndum.

Hem aprovat l’últim estatut de la transició espanyola. Un Estatut caducat i amb vocació de ser un fre a altres reformes. Trist i sols, així s’ha quedat el nostre País per no saber alcançar la majoria d’edat política després de vint-i-quatre anys d’autonomia.

Quin és el present immediat? Una dreta plena de lluites internes que manté el poder de les institucions i utilitza els mitjans de comunicació amb caràcter partidista i com no, electoralista. Un dreta sumida en nombrosos esc àndols de corrupció i fallides que són recolzades pel propi president Camps.

En contrapartida, tenim un PSPV que vol, però que no pot per ell mateix fer front a un relleu, que a més de ser saludable democràticament, es fa necessari políticament. Davant d’açò, tenim una societat que ha dit: JA HI HA PROU !! encetant mobilitzacions al voltant de les diferents plataformes de “Compromís...”, així com altres que s’han creat a tot arreu del País Valencià en lluita pel territori, per la llengua, per una sanitat de qualitat, per l’ensenyament, pels serveis públics, pel ferrocarril, etc..

Quin ha de ser el futur del País Valencià? Aquest passa per conform ar una nova bandera tricolor per al segle XXI, sustentada en els colors de l’esquerra, l’ecologisme i el valencianisme polític.

Cal un canvi de veritat per poder enllestir un nou projecte de futur que sàpiga conjugar el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient. Un projecte que siga el pont d’unió entre tots els valencianes i valencianes.

Però, aquest cavi ha de comptar amb la suma quantitativa i qualitativa del major nombre possible de forces. Tots som necessaris i tots podem ser prescindibles. El 2007 va a ser un any clau per decidir quin ha de ser el camí polític a seguir. Ja toca, ja es el moment de transformar la societat des de l’esquerra i poder ser realment la veu i la gent dels valencians a les Corts i als Ajuntaments, i així poder guanyar el futur del País Valencià.

Francesc García Latorre