Com en tants altres temes polèmics, la immigració omple les pàgines de societat i opinió dels diaris d’elogis o crítiques. Tot i tractar-se d’un tema espinós, sovint els criteris en els quals es fonamenta bona part d’aquests plantejaments són d’un moralisme maniqueu que oculta el fet que el caràcter estructural de les migracions transnacionals en el capitalisme postfordista no respon a cap criteri moral, sinó que, més enllà de la benignitat o malignitat natural del fenomen migratori, es tracta d’una mena de globalització des de baix d’abast internacional que ha generat complexes xarxes migratòries transnacionals. No cal dir que l’impacte de les noves tecnologies de la comunicació i l’abaratiment del cost del transport han tingut un paper crucial tant per dalt, en la generació de l’empresa xarxa a nivell global (dissenyen la roba en Galícia i es produeix en tallers de la perifèria), com en la globalització per baix: l’etnificació i especialització a través de les xarxes migratòries lligada a l’expansió del sector serveis aquí. En aquest sentit, fixem-nos per exemple en la progressiva incorporació d’immigrants al treball de seguretat privada en les nostres ciutats. Aquesta reorganització global de la força de treball respon als processos de reestructuració econòmica dels mercats laborals que s’han donat en els darrers vint anys en els països més desenvolupats que han generat una demanda sostinguda de treball “flexible”. Al mateix temps, l’administració estatal es troba davant d’una situació clarament contradictòria, o millor dit, es veu abocada a defensar interessos contradictoris, com ha assenyalat la sociòloga Carlota Solé. D’una banda, ha de garantir la presència d’una força de treball immigrant “flexible” i de “baix cost” que permeta la pervivència de l’economia informal, llocs de treball irregulars que teòricament hauria d’evitar i perseguir; de l’altra, en el marc d’aquesta incongruència general, ha d’evitar la conflictivitat social que generaria una competència extrema entre treballadors autòctons i immigrants. Ara, ens trobem amb una nova geografia de les desigualtats socials, ja que si abans ens trobàvem amb la dualitat entre països desenvolupats i no desenvolupats, ara aquesta dualitat social és molt clara dins dels propis països “desenvolupats”. En el capitalisme postfordista, la economia informal ha crescut notablement, i sectors productius que no estaven inclosos entren a formar part de vegades a través de complexes xarxes de subcontractes. Es tracta d’una lògica molt estesa lligada a determinats serveis i especialment dels nous serveis a l’empresa. Pensem per exemple en el cas dels butaners paquistanesos, que en moltes ciutats reparteixen ampolles a canvi només d’una propina o en la popularització del treball domèstic a partir de mà d’obra femenina llatinoamericana. La gran paradoxa rau en el fet, que a més, els intents de regularitzar aquestes formes creixents d’economia informal, redunden en una desregularització major, en tant en quant l’administració inventa categories extremadament precàries, que hagueren resultat intolerables per al sindicalisme fa menys de deu anys. A la llum d’aquestes reflexions, els fonaments en els quals es basa bona part del debat sobre la benignitat o malignitat natural de la immigració resulten bastant enganyosos, i s’emmascaren sovint en xifres macroeconòmiques que com es sabut no valoren ni la desigualtat i la dualització social, ni la manca d’oportunitats, ni les dificultats laborals, d’accés a l’habitatge digne o a la salut pública de qualitat. Em permetré il·lustrar-ho amb el titular de portada de La Vanguardia: “La economía española crece gracias a los inmigrantes”. El titular es fonamenta en unes dades d’una coneguda caixa d’estalvis, segons la qual l’augment del consum per la immigració ha evitat la caiguda del PIB i a més a permès un augment substancial de la productivitat del país. Un incís especulatiu, creador de riquesa, especialment interessant per les entitats financeres “el 30% del reciente aumento del precio de la vivienda en España se debe a la demanda que procede de la inmigración”. |
La crua realitat és que l’Ajuntament de Barcelona compta amb estudis que demostren que al districte de Ciutat Vella, on viu el percentatge més alt de migrants, un 41% viuen sense aigua calenta, un 15% sense bany i els habitatges superen els 92 anys d’antiguitat com a mitjana. La mirada utilitarista sobre la immigració és un arma molt perillosa, segons l’INE el nombre de sense papers empadronats a l’estat espanyol és de 1.010.409 migrants, hipotèticament uns 640.000 menys “irregulars” que l’any anterior. Però, en quines condicions es troben els regularitzats? La regularització de tots els migrants residents al territori valencià, és un requeriment de primer ordre per evitar la desprotecció social i civil més salvatge, a més suposen una quantiosa una aportació a la seguretat social que pot permetre’n la seua viabilitat des d’una perspectiva utilitarista. Actualment al País Valencià, més de 300.000 migrants cotitzen, i suposen el 16,43% de la població activa amb uns 380.000 treballadors i treballadores. Però no oblidem l’altra cara de la moneda, com ja va advertir CCOO en presentar aquestes dades, la major part es troben als sectors més precaritzats, com els serveis. Hostaleria, atenció a la gent gran, i la construcció (el 44% dels homes) concentren la força de treball immigrada regular. Només un 3,8% disposa d’un contracte indefinit, i el 88,72% treballen en condicions precàries, el 46,51% tenen un contracte d’obra i servei, i el 42,21 eventual. L’estratègia social-liberal dels darrers anys ha estat estendre de forma parcial la ciutadania i simultàniament rebaixar-la en drets i continguts socials per al conjunt de la població treballadora immigrada i autòctona. El lamentable argument que els migrants realitzen els treballs que no volen fer els autòctons, contrasta amb el fet en els llocs de treball més inestables existeix una forta competència pel treball, salaris, habitatge o escola, entre d’altres serveis públics cada cop més deficients. Com ha advertit el politòleg Vicenç Navarro “la immigració estrangera, en un mercat laboral tan deteriorat com l’espanyol i amb un Estat de Benestar tan insuficient, afecta els escassos recursos disponibles per la classe treballadora no qualificada”. En aquest ambient de forta inseguretat social, el racisme es desenvolupa molt favorablement quan els treballadors de classe popular menys qualificats han de competir amb treballadors immigrants i que per la seua situació irregular accepten condicions que rebutgen els autòctons o competeixen per una escola o una sanitat que tendeix a un assistencialisme que incrementa el sentiment de greuge. Trobar una mà d’obra de baix cost i en competència ha suposat un estalvi considerable a bona part d’empresaris de l’hostaleria, construcció i agricultura, que s’han permès no invertir en aquests llocs de treball augmentant els salaris o millorant les condicions. Un fet que no es pot resoldre només estenent una ciutadania devaluada, o dividint a les classes
populars immigrades i autòctones amb arguments poc responsables com el de la manca de treballadors. Una esquerra responsable ha de promoure que immigrants i autòctons exigeixquen conjuntament una ciutadania que incloga una forta càrrega de drets socials universals, que es fonamente en un serveis públic universals i de qualitat i en una regulació del mercat laboral que afavorixca l ’estabilitat.
Pere Alberola |
