Una frase familiar, típica i tòpica: Feminista jo? Nooo... Jo femenina! (amb impuls). És desconcertant! Hem entrat en el segle en què el feminisme espanta? Jo preferisc pensar que no és del tot així. Crec en primer lloc que aquest tòpic és fruït d’una educació masclista però a més és una qüestió de paraules. Així és, de conceptes desvirtuats i globalitzats com potser la paraula feminisme, la paraula gènere, o la paraula violència. Vull dir, no és que el feminisme no arribe a les dones, és que tal volta, a l’igual que la resta de moviments socials, hi ha massa poders aliens enfront. Entre d’ells, els qui tenim l’etiqueta de generadors d’opinió, els mitjans de comunicació de masses. L’última moda que s’ha estés és la de les famoses, més “femenines” que ninguna, denunciant els maltractaments en els shows rosa. Ara el debat social de la violència contra les dones és: Ernesto Neyra pegava a Carmina Ordóñez?, és Jaime Ostos un maltractador reincident? David Bustamante, en lo bon xic que pareixia, va agredir a la seua exparella? A partir d’ahí comença el culebró: l’exclusiva de l’entrada als jutjats, les primeres declaracions de l’acusat, la familia, les llàgrimes, la colla dels pseudo-periodistes posicionant- se i a parell d’ells els qui també volen clavar mà en l’all a vore si poden rebre algun dineret extra per entrar en un d’estos programes. Un circ mediàtic que les cadenes tracten de justificar diguent coses com: “és allò que el públic vol vore” o “és un favor a la societat fent visibles els maltractaments”. Però al cap i a la fi, una trama que amaga el negoci. I això sí que és inmoral. Perquè la visibilitat dels maltractaments en casos com estos no fan més que frivolitzar i fer marxa enrrere en allò que s’ha pogut aconseguir fins al moment, que encara no és molt però és alguna cosa. Arran de fenòmens com estos dona la sensació de que és del tot “normal” les vexacions i agressions cap a les dones, però pitjor és quan encara hi ha qui ix en la defensa dels agressors o comentaris com “és que ella tampoc era tan bona”. I això passa ací, però també en la informació pura i dura, quan el morbo de les punyalades, el drama d’una història familiar desfeta i la gelor de les xifres, tanca el debat en una simple anécdota. Senyores i senyors programadors hi ha 57 dones (a data d’escriure este article) que han mort enguany víctimes del terrorisme masclista. |
Dones anònimes, silencioses, que víctimes del pànic, o per desconeixement, o per què no han arribat a ser conscients de l’espiral on estaven capficades, o allò que és pitjor, perquè no han estat protegides per la justicia, ni pels governs ni per la societat, han perdut la seua vida. Per això, en el camí de la igualtat, de la justícia i dels drets, que és finalment la base del moviment feminista, s’ha de treballar per un pacte entre els mitjans de comunicació per a que amb tot el seu potencial i dins de la seua responsabilitat com a servei públic, deixen de frivolitzar i crear tòpics, per a donar pas a un debat social en profunditat sobre la violència masclista que existeix també ara en el segle XXI.
Una violència que tampoc es tanca amb una llei que aparca en l’oblit la veritable lluita pels drets socials de les dones. Perquè violència de gènere és la de la galtà, però també és la que ix de l’educació i el llenguatge sexistes, és la que es genera al si de la família, quan no es respecta el repartiment de les tasques (des de la càrrega de la rentadora fins al llit), quan encara hi ha diferències salarials, l’accés a determinats llocs de treball, en la política, en la justícia, en el sexe... i això també són maltractaments i agressions. I quan comences a fer-ne el llistat, es descoratjador! Canviem les llavors i les arrels per a aconseguir eixa veritable revolució. Després de segles de lluita, estem encara en el temps de l’agitació social. Jo feminista! Gràcies Pau Cristina Mollà Herrera
|
|||
|
|
||||
