Extasiada em trobava jo davant el televisor tragant-me sencereta la missa del Papa en la Ciutat Prodigiosa, perdó, de les Arts i les Ciències, volia dir, quan, sense necessitat de caure del cavall, vaig vore la llum. I va ser precisament la imatge benvolguda de la Mare de Déu dels Desemparats qui va produir aquesta il·luminació. Però abans de revetlar la meua visió, contextualitzem l’esdeveniment... Els dies previs a la vinguda del Sant Pare, Cap d’Estat del Vaticà, Pastor de nacionalitat alemanya, o com vulguen dir-li vostés, que aquest home com que és tan important té moltes maneres de dir-li, la ciutat de València es va preparar a consciència (que no preparar la consciència que és una altra cosa ben diferent) per rebre com cal a l’il·lustre personatge. Els governants de la nostra estimada ciutat i del nostre estimat País van posar mans i sobretot pressupost a l’obra per muntar escenaris, engalanar carrers, garantir la seguretat, mostrar la millor cara de la ciutat. Tot això amb algun que altre efecte col·lateral indesitjable per al ciutadà, com el tall de carrers, la prohibició de tenir-ne flors als balcons en les rodalies del gran altar (ja se sap que les flors son potencialment perilloses per la seua connivència amb el terrorisme), el funcionament sota mínims de la ciutat de la justícia, el caos circulatori, etc., efectes que els ciutadans i ciutadanes vàrem aguantar estoicament fent justícia a la nostra fama de poble afable i tolerant.

Els mitjans de comunicació del règim, perdó, volia dir, públics, van anunciar a pleret que tan magne esdeveniment anava a dur les riqueses a la nostre ciutat, des d’occident a orient, i des del nord al sud vindrien persones a la nostra ciutat en número que superaria el milió i mig. Per tant, tots els súbdits, perdó, ciutadans, havien de preparar-se per a omplir les arques del seu negoci, perquè l’agost enguany s’anava fer en juliol. Així ho férem els ciutadans i ciutadanes fent honor a la seua fama de poble treballador i botiguer. I seguien escoltant pels mateixos mitjans de comunicació que havien arribat a la ciutat els esperats visitants en número igual o superior al que s’esperava, mentre es despertaven en una ciutat fantasma, buida, perquè tant anunci de visitants havia provocat la fugida de la ciutat dels moradors habituals, que prudentment havien decidit no molestar en tan gran esdeveniment als pelegrins vinguts massivament des de tots els racons de la terra. I com que els visitants no acabaven d’arribar i la ciutat estava buida (malgrat els mitjans d’informació públics del nostre país que seguien afirmant el contrari) els botiguers i hostarers no només no feren l’agost, sinó que com que havien comprat gènere de més, tingueren moltes pèrdues i només els més vells recordaven un altre cap de setmana tan roí com aquest.

I així estaven les coses quan el Santíssim Pare va oficiar la missa sota un sol de justícia a l’altar que a propòsit havien construït a la ciutat i que només havia costat un milió d’euros (aproximadament el que costa un terç d’un centre de salut, però què és la salut comparada amb la salvació de l’ànima i la vida eterna sinó una minúcia). Jo em trobava davant el televisor i vaig tenir la important revelació. Així havíem començat.

Va ser mirant fixament la imatge de la Mare de Déu del Desemparats, també sota un sol de justícia la pobreta, amb el seu fill en braços, com la perfecta representació de la família monoparental. Sempre està sola amb el fill. Només apareix el pare en el moment del naixement. Després tota la imagineria és ella sola amb el seu fill. En realitat l’església catòlica ha contribuït a divulgar la imatge d’una de les formes de família més en creixement de les últimes dècades, la família monoparental que en més del 90% dels casos està formada per una dona i els seu o seus fills, igualet que Maria i Jesús. I aquest pensament em va dur de seguida al següent i és que malgrat la guerra declarada pel Vaticà a l’avanç social, l’estructura sociològica i en particular l’estructuració familiar està canviant i es mou ràpidament. El divorci, la possibilitat d’accedir al matrimoni a les parelles del mateix sexe, la no discriminació per raó de naixement, la protecció de les dones, el reconeixement de la identitat de gènere que és pròpia de cadascú, etc, són canvis que estan possibilitant una societat més diversa, més plural i, en definitiva, més democràtica, en la qual l’ésser humà puga desenvolupar la seua personalitat lliurement. És cert que encara queda molt per fer, moltes fòbies per remoure i moltes lleis per aprovar. Però, malgrat l’ofensiva conservadora d’aquell cap de setmana, malgrat les coses que deia el senyor vestit de blanc, em va invadir un sentiment d’esperança i optimisme. Homes de ciència com Galileu foren perseguits per dir que la terra es movia. Hui en dia està movent-se quelcom molt més important. Es mou la societat. Per molt de discurs conservador de la jerarquia catòlica, per molta condemna eterna, la gent ja no els tenim por i volem viure conforme a les nostres maneres de pensar i sentir. Ara acaben de reconéixer que s’enganyaren amb Galileu. D’ací a 500 anys reconeixeran que ara també estaven enganyats. Si arriben. Perquè diguen el que diguen, la societat es mou. I ho farà amb ells o sense ells.

Mónica Oltra Jarque