Estic farta d'enfrontar-me sempre pel mateix tema: el valencià. Quan no és perquè el català no té res a vore amb el valencià, és perquè no és just obligar els xiquets a deprendre-ho. I podria ser fàcil ignorar tots els comentaris, però quan veus perillar la història i el futur de la nostra llengua, tendisc a reflexionar. Ací van uns quants pensaments: Eixa mateixa gent que es queixa que els xiquets deprenguen valencià porten als seus fills a la classe de religió, i la meua pregunta és: quantes guerres en nom de Déu s'han produït en el món. Però clar, és el Déu cristià, perquè les guerres en nom d'Al·là les fan uns "moros" que estan "bojos". Però bo, em diran exagerada, i més quan el Papa demana Pau en el món. Doncs bé, parlem del que diu el Papa, i el que ensenyen als seus fills en la classe de religió: Déu és el creador de tot i de tots, a imatge i semblança seua, i deixa l'home que faça la seua vida, perquè encara que és omnipotent preferix vore morir a gent de fam que fer de tant en tant un miraclet. El cas és que: ¿perquè crearia als homosexuals, a imatge i semblança seua, si són "malalts mentals i uns pervertits"? Tal vegada a este Déu li agrade que els seus lleials servents els crucifiquen per ser així. I perquè crearia la Sida, una de les pitjors malalties del món i que mata a milions de persones, tal vegada se senta sol en l'immens paradís. Però clar, els hòmens els va crear intel·ligents, i ells van crear els preservatius, però per a no usar-los, que quede clar, perquè posar-se una gometa de làtex deu ser un dels pecats capitals. Però per a què discutir, Déu ho sap tot i ho pot tot. Jo els diria als xiquets: si Déu és omnipotent, podria crear una pedra que ni ell mateix poguera alçar?? Pareix senzill. Tornem al tema: què és el que verdaderament els preocupa més del valencià, que no tinga utilitat o que siga un dialecte del català? Em pareix que les dues coses. Tota llengua té la seua història, igual que un país. A tots aquells nostàlgics de la història del nostre país, que recorden amb gran fervor i admiració al nostre "estimat" Cabdill: ¿a que els agrada recordar i que els xiquets deprenguen que eixe home tan xicotetet va ser un "gran espanyol", que va matar a molts rojos i tot per la gràcia de Déu? Doncs la història no es va escriure a partir de 1936, així que també hauran de deprendre que va haver-hi una República en este país, i que va ser la majoria, sense fusells en aquell moment, qui va decidir democràticament que uns rogets manaren. Però la gràcia de Déu, o millor el "xiste", va ser manar a este "gran" d'Espanya amb fusell en mà, a matar-los a tots, perquè alguns pensen que per a aconseguir el que se vullga si fa falta s'ha d'emprar la força, bo menys per a la independència del País Vasc, perquè estos bascos que usen la força "són com els moros, uns bojos". Doncs bé, la qual cosa vinc a dir és que, li pese a qui li pese, el valencià té la seua pròpia història, que per cert s'ensenya en el col·legi, i que explica molt bé de qui va nàixer, o de qui va derivar. Tal vegada estes persones es van botar esta lliçó, altres potser ni estudiaren el valencià, perquè simplement van arribar des de Múrcia per a il·luminar-nos (“com te trobem a faltar estimat President d'esta la nostra comunitat”). Però si que van estudiar matemàtiques, i puc utilitzar per a explicar el que va passar amb la nostra llengua valenciana una simple lliçó: el català és com la funció exponencial, que quan la derives es queda igual, com ara el valencià. Supose que açò sí ho heu entés, o tal vegada no, però no sigueu ignorants. |
Esta història de la nostra llengua no té doble lectura, és tan simple que tota discussió o diferent versió, cauen en el més profund dels absurds. Així que hauran de començar a assumir que el català és el verdader germà de sang del nostre volgut valencià, per no dir el pare, i ofendre el nostre senyor Jesucrist, pare de tot. D'altra banda haurem d'explicar la utilitat de la nostra llengua: per a començar vos diré que una llengua siga la que siga enriquix les persones, ajuda a desenrotllar la ment, a estimular-la, a treballar amb ella. Però a més, per als més patriòtics els diré que és un senyal d'identitat, com les matrícules antigues que sempre et recordaven a tu i a tots els altres d'on véns, qual és la teua terra. A vegades pense que esta gent no volen ser valencians: segur que el primer que van fer va ser renovar-se les matrícules perquè ningú els reconeguera com tals. Però este concepte de patriòtics ho apliquen a allò gran, a l'Espanya més profunda, no a la nostra humil comunitat. Això s'ho deixen els nacionalistes, que com sempre, "com els moros o els bascos, estan bojos". Al llarg de la meua vida he hagut d'enfrontarme multitud de vegades amb gent d'esta opinió, si no són mares i pares que no troben utilitat en l'estudi del valencià, i a estos directament els qualifique d'ignorants de la vida, són gent de política, alguns de les nostres pròpies files que n'hi ha i
molt a mon pesar, però sobretot, sectors polítics que ja he definit: catòlics en la seua majoria, racistes tots ells, nostàlgics d'eixos temps de l'Espanya profunda i, la qual cosa més humor me causa: patriòtics però a lo gran, i amb les matrícules canviades per cert, i tot per la gràcia de Déu, com voreu és una frase que m'ha marcat. Recorde sempre que quan era xiqueta vaig estudiar en la llengua del meu País, el valencià, i llavors em sentia jo i els meus companys diferents als altres, especials, perquè sabíem de la seua gran utilitat, perquè era la nostra senya d'identitat, la nostra matrícula, la de la nostra terra, perquè teníem uns germans prop, els catalans, i sobretot perquè vam ser innocents durant algun temps. En el transcurs dels anys, totes estes persones que no entenen el significat del valencià, o el seu germanament amb el català, es van encarregar de gravar-me un codi com els nazis, i em van ensenyar ja de xicoteta la gran mentida d'este País: forem els primers de la classe, la lliçó només la vam deprendre nosaltres, "els bojos". Ens volien fer creure que estavem sols, que ningú sestimaba la llengua com nosaltres, i que forem un projecte d'uns quants pares, "d'estos d'esquerres renovats," sí, "d'estos bojos rojillos que queden solts per ahí". Quina falàcia!!! Aquells xiquets innocents que vam ser quedaren arrere, però alguna cosa vam deprendre millor, sempre lluitarem per ella, sense fusells, només amb la nostra paraula, ensenyant a tot el que vullga escoltar la lliçó, i per això, encara que siga una guerra sense quarter, els diré, NO ESTEM BOJOS (sabem el que volem). Mireia Mollà Herrera |
